Inauguració: Divendres 4 de maig a les 20.00h
Durada: Fins el 31 de maig
INSCRIPCIONS, ART I TESTIMONI
Joan Maria Minguet Batllori
L’art o la visualitat com a expressió humana no va néixer en una tela destinada a decorar un palau reial, o nobiliari, o burgès, o eclesiàstic... Molt abans que això, alguns éssers havien ratllat una paret, l’havien pintat, hi havien imposat les mans. No per passar a la posteritat d’això que en diem història de l’art, sinó per necessitat, caprici, gamberrada o denuncia. I encara ara.
L’art és, abans que res, una inscripció. Per exemple, les inscripcions que es feien de manera intuïtiva, anònima, en la paret dels miradors dels molins paperers que David Ribas ha visitat i ha capturat fotogràficament. La imatge que immortalitza una altra imatge que estava condemnada a l’oblit: dibuixos, figures, frases, dates, relats, esgarrapades... Qui vulgui menystenir aquelles inscripcions en favor de la narració d’un art de noms i llocs sagrats no sap el que s’està perdent!
L’art, doncs, també són frases. Com les feroces afirmacions que David Ribas estampa sobre un paper fi i delicat. El llenguatge verbal i la visualitat sempre s’estan provocant. El pintor fa poesia amb les imatges; el poeta pinta amb paraules. Però això, tot i que pugui acomplir-se, és massa candorós. La cosa resulta més radical: l’art és una venjança, diu en David, quina frase més brutal. I la seva brutalitat rau en què en el vers d’un poema no tindria la mateixa força que en la seva disposició lletrista, autònoma i autàrquica. Com les inscripcions de les parets, ben mirat.
Les inscripcions de lletres que fa l’artista en el seu taller; les inscripcions que l’artista recull d’altres artistes anteriors que eren artistes potser sense saber-ho. Són dues maneres de plantejar múltiples debats o, per què no?, discussions. Totes aquestes inscripcions són testimoni, són memòria de coses que la història oficial mai no podrà recuperar. Només el territori simbòlic de l’art pot interrogar-nos sobre aquells traços, els d’ahir i els d’avui. I només depèn de nosaltres que ens deixem seduir per la mirada insubordinada que el nostre present reclama.
