Inauguració: 31 d'octubre 2020
Exposició comissariada per Daniela Colafranceschi
Després del seu pas per la Casa de Cultura Les Bernardes, l'exposició de l'artista napolità Massimo Latte arriba al Museu Molí Paperer de Capellades i es podrà visitar fins a finals de desembre 2020.
Les pintures sobre paper Esbossos minerals formen part de dues sèries d’obres que l’artista Massimo Latte va iniciar el 2014 i en les quals encara treballa: Passaggi minerali (Transicions minerals) i Paesaggi d’istanti (Paisatges d’instants).
Una obra que ens introdueix a l'acte de pintar, la pulsió, la repetició del gest.
També de l'esquinçat, la reunió i l'atzar. El silenci.
En paraules de l’artista:
Els Passaggi minerali són extensions de color i es produeixen com un respir, el respir de la matèria. En un instant, un batec. El batec de la matèria. Un vaivé perpetu i repetitiu, però mai idèntic a si mateix; variacions infinites a les quals no es pot afegir res perquè no es pot arribar mai a la «cosa».
Els Paesaggi d’istanti són la prova d’una voluntat de transformació del temps en espai i, a la vegada, la negació de la voluntat. Una mena de geografies temporals. Un avançar confiant l’acte de fer i desfer la pintura al rigor, a l’atzar i al temps, perquè estripar i, després, recompondre els fragments és com el magma que es petrifica: «unitats mínimes i fragments d’un paisatge-mosaic».
Estripar és un acte de rebel·lió i violència, un gest alliberador. Té quelcom de volcànic. Una erupció que ho dissemina tot en una multitud de fragments amb tota mena de contorns. Lapil·lis, palletes, gemmes. Resquills de colors. Exploten i envaeixen l’espai. En una confusió que distorsiona els plans, les formes, els elements, les identitats, les intencions. M’abandono a aquesta pèrdua de control. Cegament, confiat en el trasmudament: «inquieta beatitud».
Estripar es converteix en una manera de dibuixar harmonies invisibles. Després, recullo aquests trossos, com si fossin flors disseminades en un camp, pedretes o fragments escampats, per recompondre’ls, enganxar-los i fixar-los als collages, en una intuïció instantània, frenètica, estàtica. Un joc. Una mica com en les peces de ceràmica reparades amb pols d’or del kintsugi japonès; però no per tornar a unir les parts d’un tot, sinó per barrejar trossos heterogenis i crear una forma inèdita, sense límits. I, finalment, n’admiro, sorprès, l’aparició. El silenci.
